El 10 de novembre es van reunir a la Fundació Bofill dotze persones expertes per identificar sis reptes prioritaris per reduir l’abandonament escolar prematur als nostres municipis. Aquests reptes seran l’ànima de la Plataforma de Reptes i Solucions ZeroAbandonament. El dia abans, la Fundació va presentar l’agenda de xoc contra l’AEP a Catalunya, on 7 de les seves 20 mesures fan referència explícita al paper que poden tenir els ajuntaments, consells comarcals i d’altres agents locals en la lluita contra l’abandonament escolar prematur (AEP).
Els municipis com a frontissa entre l’acció local i les polítiques nacionals
Tothom té clar la feina a fer: volem que se’n parli, de l’AEP. Com va afirmar eloqüentment un dels participants del grup: “veiem manifestacions per molts temes educatius, però quan hem vist una manifestació per lluitar contra l’AEP?”. També està clar que, com diu una de les expertes, molts ajuntaments se senten amb la necessitat d’actuar contra l’AEP, ja que aquest té un impacte molt real en el territori. Ara bé, també és cert que no hem de creure que tots els ajuntaments tenen assumit que el món educatiu és municipal. Una mirada al territori ens mostra que ja existeixen moltes iniciatives locals que han buscat una resposta efectiva contra aquest repte. En aquest sentit, es reflexiona sobre com fer que tots els ajuntaments puguin liderar intervencions i plans municipals per donar una resposta comunitària als reptes que planteja la lluita contra l’AEP.
“Es reflexiona sobre com fer que tots els ajuntaments puguin liderar intervencions i plans municipals per donar una resposta comunitària als reptes que planteja la lluita contra l’AEP”
Una de les coses més clares és que sí que es fan tasques de prevenció: es calcula que més d’un 44% de les poblacions de més de 50.000 habitants de la Diputació de Barcelona tenen programes contra l’AEP, però de manera poc coordinada i comunicativa en l’àmbit territorial. A més, com és habitual, els municipis i entitats que treballen en el camp de l’AEP es mouen en un context de recursos escassos: “fem un ‘encaje de bolillos’ amb els recursos”. El gran repte és saber qui pot generar aquest lideratge local que construeix una xarxa de col·laboració i aprenentatge entre tots aquells municipis que vulguin sumar-se a la lluita per assolir el zero abandonament.La idea de les accions específiques locals com a palanca per ajuntar els plans municipals i activar les polítiques públiques va sorgir diverses vegades a la discussió del grup, com quan es va parlar del centre de segones oportunitats a Viladecans. Per contra, altres expertes del grup alerten del gran “elefant blanc”: “si no aconseguim arribar a aquests professionals, difícilment podrem fer actuacions consensuades”.
“Si no aconseguim arribar als professionals, difícilment podrem fer actuacions consensuades”
Tot i aquesta barrera, els ajuntaments poden ajudar a establir aliances locals per facilitar estades a les empreses del territori o generar programes que vinculin el que passa a dins dels centres amb els interessos vitals dels i les joves. En aquesta línia, diferents integrants del grup parlen del rol que cada cop més educadors socials tenen en la prevenció de l’AEP, i que són finançats per iniciatives locals. Tot i les limitacions, els ajuntaments poden fomentar el treball en xarxa professional i facilitar un mapa de recursos i serveis de manera que les accions existents es reforcin i es donin a conèixer millor. “Hem d’evitar que cadascú vagi amb el seu recurs sense saber què passa al seu voltant” per prevenir el caos que es genera quan no hi ha un lloc o una persona referent que enllaci els recursos existents, ens insisteix una de les expertes. Per altra banda, un dels experts de l’àmbit acadèmic ens recorda l’enorme diversitat de relacions que els diferents municipis de Catalunya mantenen amb el sistema educatiu formal.
Anar més enllà de les paraules i, alhora, redefinint-les!
“Molts ajuntaments diuen que fan coses, però… es mesura l’impacte?” reflexiona una de les expertes acadèmiques. També hi ha coincidència en què l’elaboració de plans és només un primer pas i que calen mesures clares: una de les mesures més conegudes i potents són els centres de segones o noves oportunitats, com a recurs intensiu i comprensiu.
“L’elaboració de plans és només un primer pas: calen mesures clares, com els centres de segones o noves oportunitats”
A la lluita contra l’AEP l’ús de les paraules no és casual, perquè tothom a la taula participa del debat al voltant del terme “segones oportunitats”: d’una banda, és un terme que sembla pejoratiu, autoritari i fins i tot, amenaçador: “no som nosaltres els que donem oportunitats als joves, sinó que aquestes oportunitats se’ls hi ha de garantir”, ens avisa una de les expertes. D’altres persones reivindiquen el caràcter pragmàtic del terme, ja que és un terme que a la resta d’Europa té molt recorregut i ajuda al reconeixement. A Madrid, per exemple, la persona experta en escoles de segones oportunitats (E2O) comenta que és el sistema i no el jovent, qui té una segona oportunitat per aprofitar els potencials del primer. No obstant això, noves oportunitats sembla també un terme que va tenint més ressò a casa nostra.
Dins d’aquest debat en surten d’altres: la necessitat de mirar més enllà del concepte d’escola i parlar de centre educatiu, ja que no tot és formació acadèmica i reglada. Com ens recorden els experts en orientació i programes de segona oportunitat, els centres de noves oportunitats només ho poden ser si reneguen d’una aspiració assistencial i aposten per un desenvolupament més integral i personal, amb la voluntat explícita d’acompanyar als i les joves no només a la transició al món laboral sinó a construir el seu projecte de vida adulta.
“Els centres de noves oportunitats només ho poden ser si aposten per un desenvolupament més integral i personal amb la voluntat explícita d’acompanyar”
Qualsevol pla municipal contra l’AEP, comenta un dels experts en gestió municipal, ha de partir d’una entesa que es basi en àrees de treball específiques, on s’implica directament als professionals més enllà de l’entesa política que es pugui generar, com ho són els plans de Joventut o l’agenda 2030. En aquesta mateixa línia, altres experts del grup reivindiquen la importància del terme “ecosistema educatiu”, en el sentit de posar facilitadors i connectors, fins i tot mediadors, per poder emprendre aquest treball en xarxa.
“Experts reivindiquen la importància del terme ‘ecosistema educatiu’ en el sentit de posar facilitadors, connectors i mediadors per poder emprendre aquest treball en xarxa”
Tornem a parlar sobre la necessitat de fer actuacions pragmàtiques, com ara treballar documents de criteris educatius específics, com es fa a Mataró. És important no perdre’s en bones paraules i declaracions institucionals, no centrar-se només en documents sinó en estratègies concretes com un producte que es pot oferir a tots els ajuntaments: “necessitem situar el problema com a un problema”, que hi hagi pressió i atenció política.
“Necessitem situar el problema com a un problema”
Crear un sistema de portes obertes, que acompanyi a la gent
El repte és poder donar resposta en el mateix moment que el jove i/o la família ho necessita, segons ens explica una de les expertes de l’àmbit municipal. Per evitar les duplicitats i harmonitzar els recursos municipals (i comarcals) és important l’objectiu de crear una “finestreta única”, tot i que s’ha de considerar que molts professionals i serveis del territori es troben fora del paraigua dels ajuntaments. Un altre tema fonamental rau en el fet que tot i l’existència d’una oferta ben dotada i variada de beques i ajuts escolars, la seva eficàcia queda afeblida pel fet que moltes famílies, sovint les que més ho necessiten, desconeixen aquesta oferta o no saben com sol·licitar-la: “els municipis s’han de comprometre a què, si cal, s’ha de guiar a tothom a demanar els ajuts”. Es requereixen, per tant, plans d’acompanyament municipals que, de retruc, poden generar una oferta d’ocupació temporal.
“Els municipis s’han de comprometre a què, si cal, s’ha de guiar a tothom a demanar els ajuts”
La idea que flota per la sala a l’hora de definir aquest sistema de portes obertes és la d’acompanyar de manera integral enfront dels diferents reptes que envolten el pas de l’educació obligatòria a la postobligatòria, com ara ajuts al desplaçament, o com afrontar la matrícula de l’FP quan una persona no té “els papers en regla”. De fet, es reflexiona sobre que l’atenció personalitzada o la capacitat de crear itineraris formatius que responguin millor als interessos de cada jove, és el que marca una educació que veritablement es preocupa pel retorn educatiu i les necessitats dels i les joves que han abandonat.
Parlem de les dificultats d’apropar l’oferta a la demanda, en aquest cas, l’oferta d’FP diversificada a tot el territori, sobretot en l’aspecte que no sigui l’alumne qui hagi d’adaptar-se i, tot seguit, sorgeix un debat intens sobre el problema de l’alumnat estranger en situació administrativa irregular a l’hora de matricular-lo a la postobligatòria: “si no hi ha papers, no poden anar a FP” i construir un itinerari formatiu ha de ser un procés comunitari i continu, així doncs, recalquen els i les expertes que necessitem una orientació que comenci a primària i abasti tota la secundària. I és que no podem deixar als joves sols davant decisions que són molt difícils, i més quan una persona es troba dins d’una dinàmica de desvinculació escolar i/o es troba en una situació de major risc de vulnerabilitat. Hi ha consens també en el fet que aquesta orientació no només pot recaure en l’acció tutorial que fa el professorat, sinó que ha de ser resultat d’una estreta col·laboració entre centres educatius, administració local i entitats socials. Els municipis poden oferir recursos i espais comunitaris d’orientació que ajudin al professorat, ja sigui a través de la figura clau dels educadors i educadores socials que treballen entorn del barri o mitjançant els consells de l’FP.
De la mà de l’orientació, arribem un altre cop al tema de l’oferta i la demanda. Hi ha qui defensa una especialització per zona i que cada persona s’adapti, però hi ha també qui defensa la llibertat de què cada persona triï en funció del seu projecte personal. L’orientació no pot ser instrumental, o només professional, cal posar la persona en el centre, recalquen alguns membres del grup. També hi ha posicions que es troben al mig, que considera que un sistema especialitzat pot anar acompanyat d’una capacitat de fer moure a l’alumnat. Un dels experts ens recorda la necessitat que les famílies també participin d’aquesta orientació, ja que tenen un pes important en la trajectòria i possibilitats dels i les joves. Sobre “com connectar el de fora (dels instituts) amb el que passa a dins” es destaca que els plans educatius d’entorn han generat un reforç escolar que també orienta fora de l’horari lectiu.
Mal comptats, mal servits
Tot i que la creació del registre d’alumnes (RALC) l’any 2015 va suposar un avenç per ajudar a identificar i establir els itineraris de l’alumnat, encara no existeix un sistema que identifiqui i segueixi a l’alumnat amb risc d’abandonament. A banda del RALC, es comenta que la creació de dades a escala municipal i recollides a partir d’un sistema d’identificació compartit i conegut per tots els agents implicats, permetria el seguiment i acompanyament de trajectòries escolars de l’alumnat amb risc d’AEP i una intervenció de qualitat des de l’acció comunitària i local. També permetria la possibilitat d’avaluar l’efectivitat de les polítiques locals implementades. Tanmateix, per tenir un veritable repte de país, s’argumenta a favor de què el RALC es comparteixi amb els ajuntaments.
I com organitzar aquesta recollida i gestió d’aquesta informació? Una de les persones expertes de l’àmbit acadèmic comenta el cas d’Osona: “desapareixien joves (del sistema educatiu) i ningú deia res”, i amb totes les famílies es va plantejar que signessin una autorització perquè tots els instituts i centres educatius compartissin informació a través del consell comarcal. Avui dia, s’ha aconseguit fer un seguiment individualitzat i detectar alumnes en major risc d’AEP o d’absentisme (un dels principals indicadors que prediuen l’abandonament).
No formalitzar els estudis secundaris postobligatoris no significa necessàriament una desvinculació definitiva de la formació. Com tampoc la matriculació a batxillerat o a un cicle formatiu significa continuar els estudis, donat que, per exemple, fins a un 40% d’alumnat abandona la Formació Professional. Aquest seguiment és especialment complicat, ens diu una de les expertes, perquè sovint l’alumnat queda fora de l’àmbit municipal i requereix la col·laboració i treball en xarxa entre municipis.
Un altre debat fou el de generar llistes d’AEP per municipis per instar als ajuntaments a participar: aquesta idea no es veu com justa, ja que hi ha molts ajuntaments que fan moltes tasques de prevenció, però per la seva composició social tenen taxes altes d’AEP. Aprofitant aquesta conversa, un dels integrants del grup insisteix en la necessitat de generar dades, fer seguiment i establir avaluacions, ni que sigui de manera molt aproximada.La jornada de treball es tanca amb una reflexió sobre la necessitat que els ajuntaments, primer, es creguin que el món educatiu és municipal, i segon, que facin seu el problema de l’abandonament escolar prematur. Cap guia de bones pràctiques ni cap intent de col·laboració en xarxa pot substituir la voluntat política, però la pot encendre.
Vols saber-ne més?
- Llegeix Zero Invisibilitat, el primer pas cap al #ZeroAbandonament
- Llegeix Consens, lideratge i visió de futur: les claus del segon repte de la Plataforma Zero Abandonament
- Llegeix Repte 3: Zero Barreres Econòmiques, una lluita contra la desigualtat social
- Llegeix Millorar l’autoestima dels estudiants, essencial pel quart repte de la Plataforma
- Llegeix Conèixer les possibilitats acadèmiques i professionals i explorar el món laboral motiva a continuar estudiant
- Llegeix Alternatives educatives amb atenció més personalitzada per assegurar el retorn
